Del broll de la saviesa en podem beure vegades contades, sobretot, perquè la vida no està feta només per patir-la. Aquelles conclusions més directes, més espontànies, es presenten a nosaltres en les adversitats, són l’escenari adient on actua millor una lliçó. Res ens preguntem si creiem que no tenim res més a saber, però en el camí ens trobem moments d’aturada on toca parar o tirar enrere per buscar quelcom que ens condueixi allà on no hi som. Tan important és que sapiguem que tenir-ho tot ens proporciona més possibilitats, però quan no en tenim, sorgeix allò millor; l’enginy i les trajectòries divergents que ens condueixen als camins comuns.

En l’exercici d’aprendre una nova tècnica i començar de zero pintant en format petit, m’adono que les eines i l’experiència que tinc són poc rellevants en comparació amb el recorregut i pràctica pintant en grues, pujada en bastides o en alçades. El que em mou cada dia per pintar amb la passió amb què creo els murals és justament això, el fet que cada projecte sigui una aventura, que cada dia em faci vibrar molt fort. Per tant, quan pinto en petit format no sento dins meu aquesta passió de la mateixa manera i tinc que substituir-la amb el continu descobriment de l’experimentació. No tinc uns coneixements previs de pintura especialment destacables, simplement molta pràctica moguda per un sentiment, per una passió, per quelcom que neix dins meu.

Després de tant temps sense veure als meus vaig pensar en una opció que em feia créixer per tots costats. Si passava temps amb ells i els hi feia una foto, podria fer-los part d’aquest projecte pintant-los. Perquè d’alguna manera quan els miro i els pinto sento aquesta estima i admiració. Són persones que aprecio, rellevants, amb les quals m’agrada compartir temps. Pintar-los és una mena de substitutiu d’aquesta passió que sento amb els murals. Per això són imprescindibles. Imprescindible és començar d’alguna manera segura, imprescindible és estar tranquil, imprescindible és passar-ho bé amb el que fas, i al cap i a la fi per a mi és imprescindible tot això per poder seguir descobrint i seguir creixent, com ho són les persones que he pintat.

Aquestes obres parlen d’això, de l’imprescindible de l’aturada, d’abastir-nos amb el necessari, amb pocs colors, amb els justos per dir el que podríem dir amb molts més. A pensar com descriure la forma, la llum, i la foscor. La línia no té lloc, tot són plans de colors oposant-se entre ells.

Les persones que represento són per a mi, tan imprescindibles en la meva vida com el roig, el groc, el blau, o el blanc per crear la resta dels colors i configurar la peça sencera.

Imprescindibles és una mostra en continu creixement i expansió.